Post #2660868

La mar m’espera, pacientment. Sempre hi és. Quieta. Sense pressa. Com si sabés el meu nom des d’abans de néixer. I jo la miro, amb aquesta calma estranya. Però hi ha rostres, gestos, i ombres petites que s’aferren a mi. Com fils invisibles tibant del cos. També andròmines i obstacles, sempre pel mig. Colpejant i aturant aquest cos ferit. Xiuxiuejant, plegats: "encara no".